crònica política de Catalunya és un anar i venir constant de declaracions, acusacions, escenes pintoresques i el record d’un oasi que va ser i ja no és. Passem massa estona parlant en clau política, i deixem de banda l’economia, la societat o la cultura, cosa que no deixa de ser preocupant, si tenim en compte que és el nostre pa de cada dia. A les democràcies modernes la política sostinguda en un model democràtic, és la base sobre la qual es construeix una societat organitzada i pacífica, però a les democràcies modernes la política no ocupa la quantitat de titulars, hores de ràdio i televisió que ocupa a casa nostra. De fet, vivim una situació paradoxal, mentre és cert que la cultura política és encara un cos a desenvolupar i que faria molta falta que la ciutadania cregués en la política i en els polítics, d’altra banda a nivell de mitjans la política es fa feixuga, aspre i repetitiva. I encara sort que tenim una classe política bastant pallassa, que de tant en tant, ens ho fa passar bé i tot. En resum, un enorme desequilibri entre la importància de la política als mitjans de comunicació i la importància que rep la política per part de la ciutadania. I no és un problema del model representatiu, ja que aquest model és el bo, és un problema molt propi d’Espanya ,un problema hereu de la cultura política provinent de la sociologia Franquista I la sociologia Comunista, tan presents encara en les lògiques ideològiques de les nostres elits i de la pròpia ciutadania. A Espanya manca tradició liberal, i a mesura que avancen els anys, aquest fet es deixa notar cada vegada més. Aquesta manca de tradició liberal, és la que provoca que tinguem una societat civil tan poc oberta, tan poc lliurepensadora, però a la vegada demagògica i estatista. A Catalunya, i en general a tota Espanya i com es diria en castellà: “Se han juntado el hambre con las ganas de comer”. Un model d’Estat o d’administració controlador, possessiu i feixuc, hereu del que Francesc Marc Àlvaro anomenaria ” El complot dels intransigents”, i una societat a la que li agrada que la tractin així, a la que li agrada que “papaito” Estat li ho solucioni tot. Així estem, amb polítiques culturals dirigides des de l’stablishment, amb poquíssims lobbies independents dels partits polítics, amb un estatisme rampló afrancesat. Amb l’herència d’una transició on els franquistes es van convertir en demòcrates de tota la vida I els elefants antifranquistes en herois per haver deixat morir Franco al llit. Per això la ciutadania parla tan poc de política i creu tan poc en la política, perquè creu que la democràcia representativa és allò que fa que “l’administració ens solucioni tots els problemes”, mentre nosaltres ens desentenem. I també per això els mitjans parlen tan de política, perquè com la majoria d’ells estan controlats pels aparells dels partits polítics, la seva màxima missió és dominar, controlar i persuadir al ciutadà. Si tinguéssim premsa, ràdio i televisió independents, una societat més oberta, més lliure i més flexible, i entenguéssim que no existeix el bé comú i que la política és una lluita d’interessos on tots ens hem de fer valer, potser ens anirien les coses millor. I això no equival a més democràcia participativa, equival a una major legitimació i participació en la democràcia representativa, la única que funciona en la pràctica.[@more@]
