Voltant per diverses pàgines d’internet (vilaweb, eldebat.com, e-notícies,…) només he trobat publicitat del mateix partit.

[Segueix Aquí]

[@more@]

Tweet

Aquesta setmana no he pogut sentir ni veure
les dues entrevistes que els mitjans públics de Catalunya han fet a
Zapatero, però les he recuperat a internet i, amb força retard,
m’agradaria comentar algunes de les seves respostes i afirmacions:

Entrevista a Televisió de Catalunya (31/05/2006)

Entrevista a Catalunya Ràdio (29/05/2006)

(per no fer-ho llarg em fixaré només en algunes afirmacions)

Continua aquí

[@more@]

Tweet

Selecció de Barbaritats i declaracions que demostren la presa de pèl del PSOE-PSC durant el procés estatutari.

* Entre [claudàtors] he afegit comentaris o aclariments

[Segueix Aquí]

[@more@]

Tweet

La resta del comentari la podeu trobar AQUÍ

[@more@]

Tweet

Aquests darrers dies he tingut algunes discussions polítiques sobre l’estatut amb persones de tendència socialista, tant de paraula com a través d’internet.
Com que veig que sempre fan servir els mateixos arguments per defensar l’estatut (que els deu haver proporcionat el partit) he decidit fer un recull amb les diverses respostes als seus arguments, per si algú les creu útils.

L’article sencer el podeu trobar AQUÍ

[@more@]

Tweet

Encertada reflexió de Vicent Sanchis al seu article a l’AVUI (7/05/2006)

He posat en negreta una observació interessant sobre els diversos processos estatutaris (basc, català i andalús) i la “volubilitat” de les regles de joc, que s’adapten segons convingui. Ja se sap, hi ha dues vares de medir.

[@more@]

Mentre l’Estatut de Catalunya es discutia intramurs tothom reconeixia que una ombra determinant planava sobre els debats. L’ombra curta del president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves. Socialistes, ecosocialistes, convergents, republicans i populars coincidien a l’hora de valorar la importància del personatge en tot el procés. Per resoldre alguns “malentesos” o per fer alguns “aclariments”, el conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, el d’Economia, Antoni Castells, i el mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall, van viatjar a Sevilla durant el tràmit parlamentari de la reforma a Catalunya. Els dirigents del PSOE reconeixien, mentrestant, a Madrid, que Manuel Chaves tenia la darrera clau de pas per acceptar o rebutjar la proposta que sortiria de Catalunya. També José Luis Rodríguez Zapatero va haver de desplegar els seus dots de seducció habitual perquè acceptés algun punt envitricollat.

Rebaixat i aprovat finalment l’Estatut de Catalunya, ha arribat el torn a Andalusia. Allà els socialistes no han estat capaços d’aconseguir el suport de la segona gran força política de la cambra ni del minoritari Partit Andalusista i han hagut d’aprovar la proposta el nou Estatut andalús amb l’únic suport d’Izquierda Unida. No es tracta de fiscalitzar el que fan els altres, tal com tant agrada a Espanya quan es tracta de Catalunya, però almenys cal constatar algunes observacions impertinents. Va ser Rodríguez Zapatero qui va marcar les regles del joc en qualsevol procés de reforma d’Estatut. El Congrés no va acceptar a tràmit la proposta aprovada pel Parlament basc perquè no tenia “una majoria qualificada”. No havia estat, en paraules del mateix secretari del PSOE, prou “consensuat” pels partits bascos. Andalusia ha reproduït exactament el mateix esquema. I la pregunta és òbvia: s’atrevirà Rodríguez Zapatero a aplicar la mateixa fórmula? Tornarà l’Estatut andalús al Parlament autonòmic mentre el PSOE no aconsegueixi el suport del PP?

Si la pregunta és òbvia, la resposta encara ho és més. No serà així. Els defensors de la “igualtat de drets de tots els ciutadans espanyols” tenen dues balances diferents per pesar segons què. Manuel Chaves és secretari general de la federació socialista amb més militància. Representa, a més, la sensibilitat política i nacional majoritària entre els socialistes espanyols. Hi té una gran incidència. I el vot dels seus va ser determinant perquè Zapatero aconseguís ser secretari general del seu partit. Resultaria, si no suïcida, sí desestabilitzador -per als seus interessos- que ara l’actual president del govern de l’Estat qüestionés l’estratègia política de Chaves aplicant-li les mateixes exigències que va considerar necessàries en el cas del País Basc o de Catalunya.

Afirmen els més tramposos que el nacionalista català es recrea en el “victimisme”. Com no s’ha de sentir una mica víctima aquell que veu com se li aplica per sistema el broc petit en una llei de l’embut que s’ha fet crònica? No és cert que l’opinió pública espanyola -amb els seus polítics al davant- tracten amb una desconfiança malaltissa qualsevol qüestió que es refereixi a bascos o catalans i practiquen la plena indulgència quan es tracta dels restants? En el fons hi ha una intolerància visceral que sovint no s’intenta ni dissimular. Assenyalar-ho és fer victimisme?

Sobre aquesta intolerància i aquesta desconfiança s’assenta també la inseguretat dels socialistes catalans. El PSC va fer de convidat de pedra a Madrid mentre el PSOE aplicava “el ribot” a l’Estatut de Catalunya. Els socialistes andalusos cediran amb la mateixa complicitat? No es tracta aquí de fer comparacions infantils sobre qui pixa més alt i més lluny, sinó de constatar una estranya disfunció que el PSC ha assumit amb una naturalitat que no deixa de sorprendre. Potser aquest és el victimisme real i no pas el que ells denuncien tan sovint. Si Manuel Chaves va ser la peça clau per garantir la viabilitat de l’Estatut de Catalunya, ara el ministre José Montilla hauria de fer un paper de compensació semblant. Quina debilitat no confessada li impedeix reclamar-ho? Si el finançament de Catalunya havia de ser assumit per Andalusia, també l’andalús ha de ser admès i acceptat pels catalans.

No pot ser que que el federalisme que propugnen el PSC i el president Maragall sigui asimètric només en perjudici d’una de les parts. Ni aquest país ni una de les seves principals forces polítiques poden assumir que tots els partits s’han de jugar en camp contrari i amb l’àrbitre en contra.

Font: AVUI (07/05/2006)

Tweet

Reprodueixo un bon article de Manuel Cuyàs a la contraportada de El Punt (05/05/2006) que descriu perfectament l’actitud i el referent nacional que alguns polítics promouen.

[@more@]

República molt espanyola

La Generalitat recorda els anys de la República amb un acte sense símbols catalans

MANUEL CUYÀS

A l’hora d’homenatjar o recordar amb imatges i escenografia la Segona República, els catalans tenim a les mans sempre un problema. Com que amb l’adveniment d’aquell nou règim Catalunya no va canviar de bandera ni d’himne sinó que va recuperar la bandera de les quatre barres i va arrencar a cantar de nou Els segadors, ens trobem que la iconografia de l’època és molt semblant a la d’ara per no dir que és idèntica. Llavors passa que per distingir un moment històric de l’altre o per rei vindicar la República ens agafem a la bandera espanyola –vermella, groga i morada, sí, però espanyola– i a l’himne de Riego, que és l’himne més poc semblant a Els segadors que hi pugui haver.

Ahir, al Teatre Nacional de Catalunya, la Generalitat va celebrar de manera institucional i solemne els setanta-cinc anys d’aquell 14 d’abril que va comportar el canvi més radical i més influent de la política catalana i espanyola del segle XX. Des del punt de vista literari, l’acte va ser efectivament un homenatge als republicans catalans i va prendre la temperatura d’aquells anys primer d’esperança i després de tragèdia gràcies a textos de Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Joan Sales i Joan Oliver (Pere Quart), molt ben llegits per Ariadna Gil, Lluís Homar i Montserrat Carulla. Amb la veu i el sentiment de la Carulla, les Corrandes d’exili de Joan Oliver van sonar i van emocionar com mai.

Ara bé, si ens atenem a les imatges i a la música, l’acte va ser de dalt a baix un homenatge a la bandera espanyola i a l’himne espanyol que ni els catalans més espanyolistes del moment devien gosar fer . La bandera espanyola republicana era a pertot: al vestíbul, a l’escenari, a les serpentines que es repartien als espectadors, al vídeo, al quadre plàstic final… De bandera catalana, ni una. Pel que fa a l’himne de Riego, que és un himne de sarsuela militar que ja feia riure als esperits sensibles de l’època, el van tocar al piano tots els intèrprets que van pujar a l’escenari, inclòs Pascal Comelade, un súbdit de la República francesa que pel mateix preu i amb millor gust ens podria haver ofert La marsellesa. La marsellesa va, de totes maneres, sonar al final cantada per un cor en versió feta per Josep Maria Espinàs. I Els segadors? Vostès van sentir Els segadors? Jo tampoc.

Va parlar el doctor i memorialista Moisès Broggi, que en un quart d’hora va condensar tots els anys de la República, des de l’inici atabalat fins al final deplorable. Per si algú es pensava que a la República tot van ser flors i violes, que és el que per un moment va semblar, Broggi va oferir un bany de realisme i les claus de les desgràcies anteriors i posteriors al 31 i al 39.

Van parlar també Joan Saura, conseller que organitzava l’acte, Josep Bargalló, conseller primer, i el president Pasqual Maragall. El president va aprofitar per dir quatre bondats de l’Estatut i tant ell com Saura van estar d’acord a afirmar que l’esperit i el bo i millor de la República el vivim tots ara, catalans i espanyols, gràcies al règim democràtic, de llibertats i d’autonomies vigent. O sigui, que la monarquia pot estar molt i molt tranquil·la. Llançarem banderes i serpentines republicanes al vent, cantarem Si el rei vol corona/
que vingui a Barcelona/ i el coll li tallarem, lletra catalana de l’himne de Riego, però el Rei pot dormir com un angelet. És broma, és una mica de teatre sense malícia un cop a l’any al TNC.

Font: El Punt (05/05/2006)

Tweet

Aquesta notícia de l’AVUI (05/05/2006) es podria il.lustrar perfectament amb aquell cartell electoral que deia:
“Si guanya Zapatero, Guanya Catalunya“

[@more@]

Dura crítica a la política d’obres dels ajuntaments

Els contractistes catalans denuncien també que la licitació d’obres del govern central cau un 46,2% a Catalunya

La licitació d’obres del govern central a Catalunya ha disminuït un 46,2% respecte al mateix període del 2005, segons va informar la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC).

L’entitat que presideix Rafael Romero va reclamar que es desvinculi la demanda de construcció pública del calendari electoral. En aquest sentit, a un any de les eleccions municipals, les corporacions locals han augmentat un 63,3% la licitació d’obres, fins als 502,2 milions. Per la seva banda, la Generalitat ha licitat 620,5 milions, un 16% més.

La Cambra va denunciar ahir també la pràctica irregular d’alguns ajuntaments que utilitzen el finançament privat per a obres municipals, així com la inestabilitat del mercat de l’obra pública.

Concretament, l’entitat va detallar que davant les insuficiències financeres i la proximitat de les eleccions municipals, l’administració local està realitzant pràctiques indegudes a costa de les empreses. I perquè no en quedin dubtes, la Cambra parla de casos com el de Lliçà d’Amunt o Santa Coloma de Farners. En el primer cas, sempre segons la CCOC, l’Ajuntament ha reconvertit els contractes d’obres d’enllumenat en contractes de serveis de manteniment, però incloent-hi les noves inversions que no poden finançar. El de Santa Coloma de Farners “ha cedit un terreny per construir-hi un edifici a canvi de diners i de la cessió dels baixos”.

Els contractistes catalans consideren que només està justificat recórrer al capital privat per finançar infraestructures locals “si abans se saneja la situació financera de la corporació i es gestionen els seus recursos amb rigor”. Per això, la Cambra reclama la creació d’una instància especial de recurs que permeti corregir aquestes irregularitats, abans de l’adjudicació dels contractes.

Font: AVUI (05/05/2006)

Tweet

Fa unes setmanes vaig llegir el llibre “Èric i l’Exèrcit del Fènix” i puc dir que és recomanable al 100%.

Avui he trobat en un parell de blocs dos comentaris sobre un incident a Figueres que afectava el PSC. Comentaris que adreçaven a una pàgina del lloc web del PSC de Figueres on hi ha unes desaforunadíssimes frases relacionant unes pintades contra el PSC amb la detenció de l’Èric Bertran per demanar l’etiquetatge en català.

Us recomano que llegiu els comentaris dels blocs que us enllaço, perquè l’incident potser acabarà no essent el que semblava i per veure la baixesa moral del PSC de la capital alt-empordanesa.

[@more@]

* Busot (Bloc proper a ERC)
* “Els Àngels confidencial” (nacionalista de les comarques gironines)

* i la notícia on el PSC de Figueres demostra la seva qualitat moral.

Crec que la millor resposta per a l’estupidesa del que ha escrit la notícia socialista es pot trobar en una de les reflexions que l’Èric fa al llibre (a la pàgina 49):
“Perquè m’havia de passar allò a mi ? Què havia fet ? Tan dolent és defensar el català ? Tan dolent és enviar un correu electrònic demanant l’etiquetatge en la meva llengua ? Com pot ser tan inútil la gent que hi ha al poder ? Per què jo, un nen de catorze anys, he hagut de fer la seva feina ?”

I aquesta actitud socialista només referma el comentari que en Víctor Alexandre fa al pròleg:
“Una altra qüestió és la que afecta el president de Catalunya. El silenci vergonyós amb què Pasqual Maragall va respondre les reiterades peticions d’ajuda que l’Èric li va fer durant tot el procés demostra la complicitat del seu partit [...] amb el manteniment d’aquesta realitat. És consegüentment, la falta de voluntat política per tal de fer de la llengua catalana alguna cosa més que un amic invisible [...]. Perquè allò que no fan els governants ho ha de fer la societat.

Abans de titllar d’imbècil a una persona que de veritat s’estima el seu país seria més encertat que es posessin davant d’un mirall.
Aleshores podrien assenyalar amb el dit i dir: mira quin imbècil !

Tweet

[@more@]

Sempre volen que votem «sí»

Miquel Pairolí – El Punt (30/04/2006)

Als últims anys, els partits institucionals han insistit molt en els progressos que havia de fer, faria o ja havia fet la llengua catalana a les institucions europees, però, en realitat, el més calent encara és a l’aigüera. El soroll va ser especialment fort en dos moments. Primer, quan els partits nacionalistes catalans van posar condicions al PSOE per donar suport a la investidura presidencial de Zapatero. Llavors es van formular promeses i després vam veure Moratinos i els seus diplomàtics, carregats d’una bona voluntat aparent, fent gestions que van donar alguns fruits minsos, simbòlics, convenientment publicitats i exagerats, però que no eren gaire res més que la xocolata del lloro. El segon moment va ser les setmanes anteriors al referèndum sobre la Constitució Europea que es va celebrar el 20 de febrer del 2005. Els partidaris del sí –tots els partits institucionals– asseguraven mil cops cada dia que la Constitució afavoriria el reconeixement del català a Europa. A Catalunya va guanyar el sí –tot i que hi va haver un 60% d’abstenció– però després francesos i holandesos van enviar aquella Constitució als llimbs de les belles intencions fracassades on encara dorm. Així, la tolerància envers la llengua catalana a les institucions europees ara per ara només ha permès plantar algunes modestíssimes fites simbòliques, que pesen poc si se situen al costat de les anècdotes tragicòmiques que ha provocat.

El darrer episodi ha tingut lloc aquesta setmana quan la mesa del Parlament europeu va refusar acceptar que catalans, bascos i gallecs es puguin adreçar al Parlament en les seves llengües nacionals. Fa catorze mesos ens deien que votéssim sí a la Constitució Europea perquè facilitaria el reconeixement del català a Europa. Ara ens diuen i ens diran que votem sí al nou Estatut perquè millora la situació del català a Catalunya. Sempre ens insisteixen que votem sí, que diguem amén a allò que els polítics institucionals han pactat, acordat i manegat. Necessiten que els firmem el xec en blanc. Contents, a més. I després ja veurem què passa…

Tweet