Encertada reflexió de Vicent Sanchis al seu article a l’AVUI (7/05/2006)
He posat en negreta una observació interessant sobre els diversos processos estatutaris (basc, català i andalús) i la “volubilitat” de les regles de joc, que s’adapten segons convingui. Ja se sap, hi ha dues vares de medir.
[@more@]
Mentre l’Estatut de Catalunya es discutia intramurs tothom reconeixia que una ombra determinant planava sobre els debats. L’ombra curta del president de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves. Socialistes, ecosocialistes, convergents, republicans i populars coincidien a l’hora de valorar la importància del personatge en tot el procés. Per resoldre alguns “malentesos” o per fer alguns “aclariments”, el conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, el d’Economia, Antoni Castells, i el mateix president de la Generalitat, Pasqual Maragall, van viatjar a Sevilla durant el tràmit parlamentari de la reforma a Catalunya. Els dirigents del PSOE reconeixien, mentrestant, a Madrid, que Manuel Chaves tenia la darrera clau de pas per acceptar o rebutjar la proposta que sortiria de Catalunya. També José Luis Rodríguez Zapatero va haver de desplegar els seus dots de seducció habitual perquè acceptés algun punt envitricollat.
Rebaixat i aprovat finalment l’Estatut de Catalunya, ha arribat el torn a Andalusia. Allà els socialistes no han estat capaços d’aconseguir el suport de la segona gran força política de la cambra ni del minoritari Partit Andalusista i han hagut d’aprovar la proposta el nou Estatut andalús amb l’únic suport d’Izquierda Unida. No es tracta de fiscalitzar el que fan els altres, tal com tant agrada a Espanya quan es tracta de Catalunya, però almenys cal constatar algunes observacions impertinents. Va ser Rodríguez Zapatero qui va marcar les regles del joc en qualsevol procés de reforma d’Estatut. El Congrés no va acceptar a tràmit la proposta aprovada pel Parlament basc perquè no tenia “una majoria qualificada”. No havia estat, en paraules del mateix secretari del PSOE, prou “consensuat” pels partits bascos. Andalusia ha reproduït exactament el mateix esquema. I la pregunta és òbvia: s’atrevirà Rodríguez Zapatero a aplicar la mateixa fórmula? Tornarà l’Estatut andalús al Parlament autonòmic mentre el PSOE no aconsegueixi el suport del PP?
Si la pregunta és òbvia, la resposta encara ho és més. No serà així. Els defensors de la “igualtat de drets de tots els ciutadans espanyols” tenen dues balances diferents per pesar segons què. Manuel Chaves és secretari general de la federació socialista amb més militància. Representa, a més, la sensibilitat política i nacional majoritària entre els socialistes espanyols. Hi té una gran incidència. I el vot dels seus va ser determinant perquè Zapatero aconseguís ser secretari general del seu partit. Resultaria, si no suïcida, sí desestabilitzador -per als seus interessos- que ara l’actual president del govern de l’Estat qüestionés l’estratègia política de Chaves aplicant-li les mateixes exigències que va considerar necessàries en el cas del País Basc o de Catalunya.
Afirmen els més tramposos que el nacionalista català es recrea en el “victimisme”. Com no s’ha de sentir una mica víctima aquell que veu com se li aplica per sistema el broc petit en una llei de l’embut que s’ha fet crònica? No és cert que l’opinió pública espanyola -amb els seus polítics al davant- tracten amb una desconfiança malaltissa qualsevol qüestió que es refereixi a bascos o catalans i practiquen la plena indulgència quan es tracta dels restants? En el fons hi ha una intolerància visceral que sovint no s’intenta ni dissimular. Assenyalar-ho és fer victimisme?
Sobre aquesta intolerància i aquesta desconfiança s’assenta també la inseguretat dels socialistes catalans. El PSC va fer de convidat de pedra a Madrid mentre el PSOE aplicava “el ribot” a l’Estatut de Catalunya. Els socialistes andalusos cediran amb la mateixa complicitat? No es tracta aquí de fer comparacions infantils sobre qui pixa més alt i més lluny, sinó de constatar una estranya disfunció que el PSC ha assumit amb una naturalitat que no deixa de sorprendre. Potser aquest és el victimisme real i no pas el que ells denuncien tan sovint. Si Manuel Chaves va ser la peça clau per garantir la viabilitat de l’Estatut de Catalunya, ara el ministre José Montilla hauria de fer un paper de compensació semblant. Quina debilitat no confessada li impedeix reclamar-ho? Si el finançament de Catalunya havia de ser assumit per Andalusia, també l’andalús ha de ser admès i acceptat pels catalans.
No pot ser que que el federalisme que propugnen el PSC i el president Maragall sigui asimètric només en perjudici d’una de les parts. Ni aquest país ni una de les seves principals forces polítiques poden assumir que tots els partits s’han de jugar en camp contrari i amb l’àrbitre en contra.
Font: AVUI (07/05/2006)
